Creixem, i amb nosaltres, la ciutat.
Viscuda mitja vida al poble i l’altra a la ciutat em sent identificada tan amb l’un com amb l’altra. Han format i transformat la meua personalitat. D’alguna manera, allò que som, la nostra manera de pensar, les nostres relacions, el nostre caràcter, és reflex del lloc que habitem.
Des de la meua experiència, l’espai públic ha sigut sempre peça fonamental en el meu desenvolupament. Amb una infància allunyada de lo digital el carrer era l’escenari on descobrir, conèixer, jugar i sentir les distàncies recorregudes baix els peus, on sentir llibertat. Carrers amb poca circulació, parcs amb arbres, tobogans i gronxadors, camps de tarongers abraçant i oxigenant el casc urbà, tendes on el venedor et coneixia pel teu nom, formaven el meu entorn immediat.
En canviar el poble per la ciutat eixos espais relacionals es reduïren, però continuaven havent-hi.
El paradigma globalitzador actual ha des-estructurat eixos territoris, els ha alterat i adulterat, donant pas a espais menys accessibles, menys verds, més congestionats i menys habitables.
Amb el temps, la ciutat ha anat adquirint una expressió que s’assembla estranyament a la de tantes altres. I també ho fa el poble.
Com ens afecta este aspecte difuminat del nostre entorn? On queda l’empremta de la nostra identitat? Què fa sentir-nos part d’una cultura i quins llaços ens uneixen a ella?
Ens denominem ciutadans pel simple fet de nàixer o viure en un territori, però, què entenem per “ciutadania”? És únicament l’acceptació d’aquesta condició o implica alguna cosa més?
